La ciutat

Borriana va ser fundada pels àrabs al segle IX, i van ser ells mateixos els que la van qualificar de vila verda o Medina Alhadra. La ciutat musulmana s'estenia sobre unes tres hectàrees, estant envoltada per una muralla circular reforçada per quaranta torres i dos baluards. Va ser una localitat bastant pròspera, doncs era centre d'un "amal" o districte.

El 16 de Juliol de 1233, després d'un setge de dos mesos, Jaume I va entrar a Borriana. La presa de Medina Alhadra va marcar l'inici de la campanya militar del futur regne de València, i va ser una de les gestes més importants de l'història valenciana. Una vegada expulsats els 7.000 àrabs que residien en el “amal", va començar la repoblació de la ciutat amb famílies provinents de Tortosa i el sud d'Aragó.

En 1236 Jaume I va fer vindre a la seua dona, Na Violant d'Hongria, per a que estableixquera
a Borriana la seva cort. D'aquella esplendor encara queden alguns testimonis a la ciutat, com l'antiga granja de l'ordre de Calatrava, situada entre el centre urbà i el Grau. El monarca li va atorgar a la villa Carta de poblament el dia 1 de novembre de l'any de la seva conquesta.

L'any 1339, el rei Pere IV el Cerimoniós recompensa la fidelitat de Borriana, igualant-la en privilegis amb València i l'any 1347 li concedeix bandera pròpia. En 1363, aprofitant la presència del monarca, el govern municipal li sol·licita la construcció d'una torre per a la vila.

En 1594, l'Ajuntament de Borriana acordava cedir a l'Ordre de la Mercè l'Ermita de Sant Mateu situada extramurs de la vila.

Borriana mantindrà fins a finals del segle XVII una estructura urbana i una població semblant a les dels tres últims segles, però el segle XVIII portarà un augment de la població que passa a ser de cinc mil habitants. Es demoliran les portes més significatives i es configuraran els ravals del Mar i de València.

En 1736, el convent mercedari es converteix en Seminari de Missions del Regne. L'immoble rep una espectacular reforma que portarà la substitució de la vella ermita per una nova església.

Borriana s'havia sustentat tradicionalment d'una economia de secà. Aquests cultius van perdurar fins a la introducció massiva del taronger, al segle XIX. L'auge del comerç i la riquesa que va propiciar, va portar la construcció d'una gran quantitat d'edificis, inscrits en l'eclecticisme.

Molts comerciants de taronja van voler reflectir el seu nou estatus amb la renovació de les seves cases, que van refer i van decorar amb les últimes novetats que trobaven a Europa.

Amb l'inici del segle XX arribarà el modernisme. La producció edificatòria es dispara, dotant a la ciutat d'un interès arquitectònic únic.

Cap als anys 30, el modernisme cedirà el seu protagonisme a la nova arquitectura moderna.


advertising

advertising

advertising